CARRER POU D´ALZINA Acull totes les veus d'aquest silenci que amb calma cronomètrica va cabdellant la nit. Vénen per sendes velles bastint l'arquitectura d'una Babel quimèrica de tènue teranyina. Conten vides anònimes, històries sense rúbrica lligades a la terra i a la pedra pel fil indissoluble dels dies i el seu pòsit. L'algaravia esgrana anhels i ànsies amb dolça melodia: dels jardins perfumats, dels matins lluminosos hi ha un record trasbalçat de color sèpia que el temps, diligentment, ha registrat. Avui, com una pluja fina, la nostàlgia ha aigualit els racons del carrer... Desaforat em sobta l'udol dels meus records: em diu que jo també sóc una d'eixes veus... L´OÏDORA Oh, poor ear! Desventurada orella! En el joc de l'amor cau de remors, auspici de deliris, lloc d'emboscada. És el sentit primer de la luxúria doncs l'alé furtiu d'un òrgan que batega i és fet de pura molsa (cor, ventre, llavi) vibra a l'orella, que res té a veure (per ser aquesta membrana cartilaginosa i d'altra persona), i allí es confon i es difon per eixe ordre. I aprofitant l'avinentesa l'alé s'enfonsa dins l'organisme alié buscant lúbriques molses on perpetuar-se. Però d'açò l'orella es desentén i, aprofitant també l'avinentesa, pobra de mi, estremida oïdora!, dóna fe digna d'allò que sent. . |
