PERE HUERTA

Fotografías y letras

 

 

Pere Huerta

 

Pere Huerta

 

Pere Huerta

 

 

 

 

 

Ocells de fang

Arriba la nit

Arriba la nit. Una miriada de petites llumetes envolten un arbre d’aquestos que semblen de veritat. Anna se’l mira contenta. Té setze mesos. Li agrada molt aquesta novetat que s’ha trobat al rebedor. Li agrada molt ,senyalant-ho, mostrar-ho a les visites. S’acosta Nadal. Dues setmanes i escaig. Sa mare, marisqueira, no ha volgut enguany que la nena se n’adonara de la nit que arriba. De la tristesa de la mar ferida. Son pare, marineiro, vindrà tard. És a casa del seu cosí. Aquesta nit decidirà si marxen del poble el mes vinent.

La Nit a O Grove té sabor d’oblit. Ha vingut per instal·lar-s’hi. La mar és lluny. Les llàgrimes de mamà ja no recorden on és la platja. La nit la recobreix, la desdibuixa. Unes passes, truquen, Anna s’acosta corrents. Qui ve? No és el papà. Tarda. Anna somriu, és la veineta de dalt, i li mostra contenta, senyalant-les, les petites llumetes que envolten l’arbre del rebedor.

El verb oblidat

Conec a un que tenia un amic que era veí d’un xicot que una vegada va llegir un llibre. Un escàndol. S’ha sabut mai res de ningú així?. Què tinc jo a veure amb aquesta gent?. Déu! Estic confús. No sé ni què fer ni a qui recurrir. Aquell que llegia? No, millor no. Em ve al cap tot això, ara, de sobte i ... No, no ni pensar-ho!. Em sembla que tinc un problema greu. I que tot és culpa meua.

És nit de regals. Per acomiadar l’any i rebre un de nou. Ací fa una estona que hem començat. Estem tots. En realitat ja m’ho advertiren: ‘ves amb compte amb aquesta xica; mira que no la coneixes’. És cert que no la conec prou. Són gairebé tres mesos. -Tres mesos no són res!-. L’havia trobat tan especial fins ara. El regal. El meu regal. Collons!. Estic aterrit. Em pense que. Conforme vaig llevant-li el paper comence a pensar que les meues sospites es confirmaran. Senyor, i què li he fet jo?. Sí. Ara ho veig: presenta tapes dures i hi ha milers de paraules escrites sobre centenars de pàgines.

l plany de Salima

Salima plora. Sola, desconsolada. Plora perquè no té germans. Plora perquè els altres nens juguen. Salima plora a les portes de Bagdad. Abdul·là, Aziz i Raxid han passat corrent i cridant davant d’ella, sense mirar-la. Nabil, de 6 anys, està tirat a terra, sense parlar, amb els ulls tancats. Ahmed, de 4, també hi juga. Una mica més enllà hi ha Amina de 5, també a terra. Juguen. Hui és el dia del silenci. Juguen al silenci. Veig a Haliya que també hi és. Tres anys. Haliya té un braç separat del cos, i les cames i la cara destrossades. Com els altres nens. Com tots els de la classe. És fàcil aquest joc. Tirar-se a terra i no dir res. Per sempre. El col·legi també hi juga. Ja sense finestres, sense parets. Només hi queda, si mires bé, el sorollós silenci deixat per la bomba. Salima plora. Desconsolada. Plora a les portes de Bagdad, i de les de Basora, i de Karbala, de Nassiría... Salima plora mentre perd la vida.

Macbeth

Comença a ploure. Ara es veu més clara la ridiculesa en el rostre d’aquell nan que s’aferrava als barrots gegants de la reixa que el separava de la llunyana porta blanca. Se li banyava la nàpia. El pigmeu cabut, obstinat, reclamava el seu dret a entrar. Diu que es l’amic del senyor de la casa. Un que és l’amo de les armes més sofisticades. Però el tirà no està. Hui no esperava cap infeliç que el molestara. Europa? On és això? La casa blanca amb la reixa gegant adquireix sota la pluja un diluït to rogenc, com de sang. Però el ridicul cacic europeu no es dóna per vençut i crida desesperat demanant audiència. No

li obri ningú. No està el dictador. Passa el cap de setmana al seu ranxo, lluny de les pancartes, de les manifestacions. Lluny d’eixos pacifistes il·legals que alteren la pau del totpoderós. Ara la pluja és més forta, i tot i així, la ridicula ambició del nan continua aferrada als barrots de la reixa. Demana un bocí de la taula del senyor, o almenys unes palmadetes al bescoll. Aquesta casa blanca, sota la pluja, amb la seua reixa gegant, adquireix a poc a poc uns diluïts tons negres, com de petroli.

El dia del llibre

És nit ben entrada. Fa fred. Uns dits tacats de fam escorcollen deleroses una bossa de fem mal deixada al carrer. Qui sap si almenys una llesca de pa dur. Ja ni recorda quan va ser l’última vegada que s’endugué un mal bocí a la boca. Oblit de segles. No res, com sempre: detergent, bosses de plàstic, llandes, i un paper arrugat i humit: un diari. ‘Mare, aquesta sí és bona!, un periòdic’. Massa temps sense lectura, antic benestar conegut. Potser la llesqueta vindrà després. ‘Ara el que hi ha són paraules’. Reviure els mots. A cada instant, a cada batec del pensament. Amb les mans dures, gelades, sense traça, amb molta cura intenta estrendre el full del diari. Es trenca. Ara hi sent que són mans d’un altre temps: acostumades a acaronar els llibres, buscant la vida de les paraules. Fotuts records d’una llunyana dignitat.. Malauradament hi sent anhel de lectura en pàgines il·legibles. ‘Merda! Es desfà. No puc’. Potser, l’endemà, o l’altre, aquestes mateixes mans dures, gelades, sense traça, tornen a trobar-hi un altre moment de paraules oblidades.

 

Homenatge a la paraula

Les indignacions, la sorpresa, la paraula crua. La crítica del mot que assenyala. El silenci que acompanya la veritat. Les direccions de la mentida, del món. L’Àlex escriu. Es fa tard. Hi ha reflexió en veu alta assumida per la paraula. Escrita. Rumiada. Parlem-ne. De les misèries del Món Primer. De la fragilitat de impossibles projectes quinzenals. L’Editorial batega sobre l’escriptori. Hi ha tot un món darrere. De valoracions semàntiques. De significats inclosos. Les quatre del matí. Aroma de café. Avui també s’han fet les quatre. Hi ha una nota fresca de setembre. A la finestra. En aquest agost d’infern. Demà les fotos de la presentació, tancar aquella entrevista. I el telèfon: el Pallarés, i Vicent. Has de vore a Josep Enric. S’han fet les quatre. L’Àlex descriu. La grandesa de la no-notícia del petit fet local. Parlem-ne. Hi ha notes de color setembre a la finestra. I a la bústia tens un Ocell, Àlex.