ELS SECRETS DE LA PORTA TANCATA

16 anys després. Dissabte, 26 de juny de 1999. (06:30 h).

Començava a clarejar el dia. Diversos autobusos s’havien detingut en la terminal de l’aeroport de Manises-València. En obrir les portes, desenes de persones de les més diverses edats començaren a baixar. Algunes duien la samarreta i la gorra del València CF, mentre que altres es cobrien els muscles i l’esquena amb una banderola blanca, a manera de capa, que duia al centre l’escut de l’equip. Malgrat la matinada, quasi tots tenien ganes de cantar i entonaven amb bons pulmons diversos himnes. Eren els components d’una expedició de penyes valencianistes que a partir de les vuit agafarien diversos vols xàrters amb destinació a Sevilla. Aquella vesprada, a l’estadi Olímpic de la capital andalusa, el seu equip podia assolir el meravellós somni de guanyar la final de la Copa del Rei davant l’Atlètic de Madrid.

Només la gran passió pel futbol i, sobretot, l’amor pels colors de l’equip, impulsaven aquelles persones a fer un viatge tan pesat d’anada i tornada a Sevilla en un mateix dia. Però, poder assaborir en directe la mel del triomf demanava aquell sacrifici. Tan sols alguns privilegiats tindrien el plaer de passar la nit en un hotel i, l’endemà diumenge, fer turisme per Sevilla. Això sí, tant els uns com els altres s’arriscaven a tornar a casa amb la cua entre cames si el seu equip no aconseguia guanyar. Valia la pena tot allò?

Més de trenta mil valencianistes pensaven que sí. A més d’aquella expedició de l’aeroport, també eixien, o havien eixit més matí encara, centenars d’autobusos amb aficionats dels diversos pobles i ciutats de la Comunitat Valenciana, potser amb menys poder adquisitiu, però amb un nivell d’eufòria i de moral tant o més alt.

Tot i així, l’eufòria no era general. Dídac, un jove de 31 anys, professor de matemàtiques en un institut de batxillerat de Bressol, i flamant nou regidor de l’ajuntament d’aquella ciutat, estava totalment fora de lloc. Animat per la dona, s’havia deixat arrossegar pels amics de la penya valencianista de Bressol i s’havia embarcat en aquella aventura futbolística sense agradar-li quasi gens aquell esport.

—Hola, Dídac! Hola senyor regidor! Felicitats per l’elecció —el saludà mig de broma una jove, que anys enrere havia sigut alumna seua i que en aquell moment, s’asseia al seu costat en l’avió —. No deies que t’havies promés a tu mateix no ficar-te mai en política? —li recriminà després, fent-li un somriure.

—Moltes gràcies per la felicitació. Què dius que em vaig prometre a mi mateix? —li preguntà Dídac, estranyat i tornant-li el somriure.

—Que no te’n recordes? En classe ens ho explicaves de tant en tant. T’agradava contar-nos que, quan tenies tretze anys, en la nit d’aquell famós colp d’estat del 23-F del 1981, vas ser testimoni d’un assassinat i que es va armar tal enrenou polític i et van marejar tant, que et vas prometre no entrar mai en "aquell món tan fastigós de la política".

—Això deia? Doncs mira, malgrat tot, després d’haver-me resistit sempre, he cedit a la pressió de mon pare, l’alcalde etern de Bressol, i he entrat en "el món fastigós de la política" —va riure—. Veurem que ix de tot açò.

—Ah, sí, tens raó, l’etern alcalde! Felicita’l de la meua part! I Aura? Com és que t’ha deixat sol? No ha volgut venir? Tan futbolera que és i...

—Ja veus —la tallà Dídac—, la futbolera s’ha quedat a casa i jo, sense tenir-hi art ni part, ací estic, enmig d’este embolic.

—Està malalta? —insistí l’exalumna.

—No, no, i ara! És que dilluns ha d’anar a Barcelona. S’hi ha de fer la revisió anual d’una lesió que té a l’ull i, com que el viatge és tan llarg...

—Sí, sí, ja me’n recorde d’eixa lesió. I no ha pogut canviar la visita per a un altre dia?

—Ho ha intentat, però li la donaven per a desembre i ella vol aclarir un problema que té amb les pastilles... En fi, ha fet com el capità Aranya, m’ha embarcat i s’ha quedat a terra.

—Tornes a casa després del partit? —li preguntà l’exalumna.

—No, els meus amics i jo ens quedem en un hotel fins demà. Només per veure el partit no m’hagueren convençut.

—Quina llàstima no haver-ho sabut abans! M’haguera apuntat també per quedar-me a l’hotel. Ocasions com esta, de passar un cap de setmana amb el professor més guapo que he tingut mai, no es presenten cada dia —coquetejà la jove.

—Ei, ei, no li tires tantes floretes, que s’ho creurà! —digué un dels amics de Dídac, que era al seient de darrere—. I tu, Dídac, no et preocupes si no es queda la jove. Ací estem els amics, per a tot el que calga.

I així va ser. Dídac es deixà portar pels amics i s’ho passà d’allò més bé. En el transcurs del partit, no pararen de cantar i cridar ben fort tot tipus d’himnes i consignes. Dídac no s’hi reconeixia. Estava admirat de si mateix. S’havia deixat arrossegar per l’ambient. A la fi del partit, com que el València guanyà tres a zero i es proclamà campió de la Copa del Rei, esclatà una eufòria desenfrenada. Dídac, malgrat que tot allò li semblava la cosa més exagerada que havia vist en sa vida, no tingué més remei que participar-hi. Els amics no paraven d’engrescar-lo. No el deixaven tranquil ni un segon.

L’endemà s’alçaren de bon matí, es desdejunaren a l’hotel i feren una visita turística en autobús pels racons més bonics de la capital andalusa. Dídac quedà meravellat, enamorat d’aquella ciutat. A la nit, després de sopar en l’hotel, tingueren temps lliure fins a la una, hora en què es traslladaren a l’aeroport per agafar l’avió de tornada a València.

A la matinada, a les quatre passades, aquella expedició de valencianistes ressagats aterraven a l’aeroport de Manises-València. Els de la penya valencianista de Bressol recorregueren en autobús els 140 Km que separen València de la seua ciutat i arribaren a la porta del casal quasi a les set i mitja del matí d’aquell dilluns 28 de juny.

Dídac estava fet pols. Tenia pressa d’arribar a casa per dutxar-se i descansar una estona al llit. A les deu, malgrat haver demanat el dia lliure a l’institut, tenia una reunió a l’ajuntament. Hi havia el primer contacte de tots els nous regidors i Dídac no podia faltar.

A les vuit en punt del matí, en el mateix moment que ho anunciaven les campanades del rellotge de pèndol del menjador, Dídac entrava a casa. No hi havia ningú. Aura, la dona, devia haver-se’n anat feia unes hores cap a Barcelona, i la filla, de deu anys, havia dormit a cals avis. Dídac es dutxà en un obrir i tancar d’ulls i descansà una estona.

A les deu menys cinc, entrava a l’ajuntament.

—Bon dia, senyor alcalde! —Dídac saludà son pare—. I la xica? Encara està dormint?

—Bon dia, fill —li tornà el salut l’alcalde—. No, la teua filla ja s’ha alçat. Ha d’anar amb la mare a la piscina municipal per apuntar-se al curset de natació. I a vosaltres, com vos ha anat per Sevilla? Ja vos vaig veure dissabte a la tele. Com cantàveu i ballàveu! Semblàveu bojos! Què? Ja t’agrada més el futbol després d’esta experiència?

—No, pare, no. Tot segueix igual. Però Sevilla m’ha encantat.

Jordi Serra, com alcalde recent elegit, començà aquella reunió. Digué les típiques paraules de principi de legislatura, que havien de treballar junts per a la ciutat, sense tenir en compte les ideologies, que tots podien tenir responsabilitats dins del govern... Després, oblidant el que s’havien dit mútuament durant la campanya, s’encetà un diàleg civilitzat en el qual, també com sempre, cadascú començà a marcar la seua posició.

Quan duien al voltant d’una hora de reunió, un policia local entrà en la sala i avisà Dídac que hi havia una trucada per a ell des de Barcelona. Dídac pensà que Aura ja hi devia haver arribat. Feia dos dies que no sabia res d’ella. En tot el cap de setmana no havia pogut parlar-hi perquè no contestava al telèfon de casa i quan li trucava al mòbil, només sentia la veu d’una senyoreta que li deia que aquell aparell estava apagat o fora de cobertura.

—Diga... Bon dia... Sí, sóc jo... Els mossos d’esquadra? —digué Dídac, perplex—. Li ha passat alguna cosa a la meua dona? —preguntà, bastant nerviós—. Sí... diga... sí, sí..., ja em tranquil·litze. És que la meua dona ha eixit esta matinada cap a Barcelona i... Ahir?... Visitar la Torre del Mirador?... Al costat del parc d’atraccions del Puig Nord?... Sí, sí, ja ho conec. A la part alta de Barcelona... I diu que va ser ahir?... No, no..., impossible! —anà tranquil·litzant-se Dídac—. La meua dona, a tot estirar, deu haver arribat fa una estona a Barcelona... Sí..., sí..., dos cadàvers... Sí..., cap documentació... Què? Com diu? Una targeta de visita?... Meua?... Al cadàver de la xica? Escolte..., tot això és molt estrany. Per què havia de tenir una xica de Barcelona una targeta meua?... Sí..., sí... Bé, d’acord, faré eixes comprovacions. Fins ara.

Dídac agafà el mòbil i féu una trucada:

—Mare? Hola, mare!... Bé, bé, ha anat tot molt bé per Sevilla... On estàs?... I ja ho teniu clar? Ja està apuntada la nana per al curset de natació?... No, és que vull preguntar-te a quina hora se n’ha anat este matí Aura a Barcelona... No, el pare no m’ha dit res... Sí, sí, ja sé com n’és, de despistat... Sí, avui ja li he trucat dues vegades i té el mòbil apagat... Com? Que se’n va anar ahir de matí? —una suor freda recorregué el cos de Dídac—. Però, no se n’havia d’anar...? Sí..., sí... Espera, espera, el pare i els altres regidors estan eixint de la reunió. Disculpa’m, mare, ja m’ho acabarà d’explicar el pare. Ens veurem a l’hora de dinar. Besets a la xica... Sí, sí, no et preocupes. Adéu, adéu.

—Era Aura? —preguntà el pare de Dídac—. Quantes coses que teniu a dir-vos! Si només fa dos dies que no es veieu...

—No, no era Aura. Era la mare i precisament m’estava explicant que Aura se’n va anar ahir a Barcelona i no avui.

—Ah, sí! Quin cap que tinc! Si t’ho havia d’haver dit! Se’n va anar ahir de matí. És que dissabte li van trucar de la clínica i li van dir que no podien visitar-la a les onze i li van preguntar si podia estar-hi a les vuit. Aura els va dir que sí i, per no alçar-se de bon matí ni haver d’entrar a Barcelona en hora punta, va decidir anar-se’n ahir i quedar-se en un hotel.

—En un hotel? I per què no la vau acompanyar? —preguntà Dídac, bastant nerviós.

La mare volia acompanyar-la, però ella va dir que no calia, que quedar-se sola una nit no tenia cap importància.

—En quin hotel s’allotja? —preguntà Dídac, cada vegada més preocupat.

—Espera... A veure... Hotel Cristall —llegí en l’agenda que acabava de traure de la bossa de mà—. Però, què passa? Què t’ha dit la mare? O has parlat amb algú altre?

—Sí, pare, m’ha trucat la policia de Barcelona. He parlat amb els mossos d’esquadra.

—Els mossos d’esquadra? —s’inquietà també el pare de Dídac— I què volien?

Dídac, molt nerviós, li explicà que aquella matinada, els mossos havien trobat dos cadàvers en un barranc prop del parc d’atraccions del Puig Nord de Barcelona, al costat de la Torre del Mirador.

—Dos cadàvers...?

—D’un home d’una quarantena d’anys i d’una jove d’uns trenta, sense documentació, però diuen que ella duia una targeta de visita meua.

—Teua? —i el pare de Dídac es quedà pensarós uns instants—. No deus creure...? No deus pensar que eixa jove és Aura, veritat?

—Jo ja no sé el que pense ni el que crec —contestà Dídac visiblement afectat—. Pare, ajuda’m. L’angoixa m’està matant. Truca a l’hotel i jo ho faré a la clínica.

Fetes les indagacions oportunes aclariren que Aura no havia acudit a la cita de la clínica i que tampoc no estava a l’hotel. Preguntaren si hi havia passat la nit, però els digueren que això era confidencial i que no podien donar-los eixa informació.

Dídac trucà a la policia catalana i, després d’explicar-ho tot, esperà que li digueren si Aura havia passat la nit a l’hotel o no.

Passada la una del migdia, Dídac rebé la informació dels mossos d’esquadra. Aura no havia ocupat l’habitació de l’hotel aquella nit. I tot seguit li demanaren que es presentara en aquella comissaria de Barcelona tan prompte com poguera.

(Obra finalista del Premi de Novel·la Juvenil Ciutat de Torrent 2004)

Editorial Tabarca