PRÓLOGO DE MARC GRANELL PARA LA ANTOLOGÍA POÉTICA "ARA PUC ALENAR"

INVITACIÓ AL LECTOR

 Sempre he pensat que, sobretot per a una llengua com la nostra, minoritària i encaixada entre dues llengües d’una potència extraordinària, és imprescindible un gran treball de traducció a través del qual el lector, en aquest cas de poesia, puga conéixer, ni que siga amb la «traïdoria» que tota traducció —i més en aquest gènere— comporta, les obres dels poetes d’altres cultures, d’altres llengües, sense haver de recórrer a la intermediació d’aqueix castellà, d’aqueix francés tan potents que tenim per veïns. I això no sols per «militància» lingüística, sinó perquè la traducció propicia, no sols el coneixement d’aquelles obres, sinó també l’enriquiment, el creixement de la llengua pròpia amb l’aportació d’aquelles altres llengües a través del treball creatiu que tota traducció és.

            Coherent amb aquest pensament, quan, al llarg de més de vint anys, vaig tenir l’oportunitat de dirigir diverses col·leccions de poesia, des del principi vaig decidir que una de les línies que les informarien seria la de la traducció de poetes de tot arreu, de les més diverses llengües: des del francés d’un Paul Éluard o un Yves Bonnefoy fins al xinés dels poetes de la dinastia tang, passant pel grec d’Elytis, l’anglés de Derek Walcott, l’alemany d’Erich Fried o Ingeborg Bachmann o l’hongarés d’Attila József. És per a mi, per tant, una gran satisfacció participar, ni que siga com a introductor, en aquest llibre que ens trasllada al valencià els versos d’aquesta poeta argentina de llarga trajectòria, Adriana Serlik, que des de fa anys viu entre nosaltres, desenvolupant la seua obra i el seu incansable activisme literari i cultural.      

            Una obra i un activisme que, des del principi, han construït la personalitat literària i vital, tan atractiva per la seua profunditat i coherència, d’Adriana Serlik. Una obra i un activisme que han avançat junts, alimentant l’una a l’altre i viceversa, des d’aquella primera publicació, l’any 1968, als 23 anys, junt amb altres poetes argentins, en el volum Impromtus 6, comentat per Jorge Luis Borges. Des d’aleshores, pel que fa a l’obra, han anat apareixent, amb una cadència pròpia de qui posa més l’accent en la qualitat que en qualsevol altra consideració, els llibres Los espejos (1972), Desde nosotros los niños (1978), La silla de paja (1984), Poemas del amor y la soledad (1996), Andaremos, amor, andaremos (2005), La esfera dorada i Las sonrisas gastadas (2006) i Haz de luz, relats (2009), i obra seua ha estat arreplegada en diverses antologies, com ara Sociedad de metal: expresiones desde un mundo continuo, Buenos Aires, 2006, Los planetas alineados, Sogorb, 2007, Poetas de Avellaneda, Avellaneda, 2007, Treinta poéticas, Madrid, 2008, i Cuadernos de legados, Madrid, 2010.

Pel que fa al seu activisme, cultural i sindical en un principi, començà ja als primers anys setanta a la seua Argentina natal, amb l’organització d’un gremi d’escriptors i la participació en diverses organitzacions culturals i programes de ràdio, i la continuà, quan hagué d’eixir l’any 1973 de Buenos Aires per la pressió d’una extrema dreta que anunciava la dictadura, primer a Roma i més tard a Madrid i a Gandia, fins ara mateix. Entre les activitats més recents que ha dut a terme es troba el Club de Lectura a la Biblioteca Central de Gandia, el curs 2006-2007, el Taller de Creació Literària de la Universitat Popular de Gandia amb la coordinació de Lletres, una publicació anual amb treballs dels alumnes i un certamen de relats breus en castellà i valencià, tasca que du endavant des del 2007, i l’organització de les Trobades en la Casa de Cultura Marqués González de Quirós de Gandia, i, l’any 2009, de Donart Gandia, una exposició de dones artistes i lectura poètica al Palau Ducal d’aquella ciutat. L’any 2002 va crear en la seua pàgina web els Certàmens Internacionals La Lectora Impaciente, amb una important repercussió.

            La magnífica traducció que n’han fet Sico Fons i Irene Verdú, ens transllada en aquest Ara puc alenar la fondària humana d’uns poemes que amb una dicció clara, directa, reflecteixen aquest itinerari vital d’Adriana Serlik, tan ric en experiències sempre al servei de la veritat, de la cultura i, en definitiva, de l’ésser humà, siga qui siga i estiga on estiga. Poemes del record i la nostàlgia, com «Cadira buida», del cant al dolor i a la lluita com «A Amèrica nostra 1973», de l’autoreflexió valenta com aquell que comença «Perquè he de sentir / que he descobert la meua consigna / viure, seguir vivint...» o aquell altre, ple de quotidianitats punyents, que fa «He eixit fa dies / i no he tornat...». O poemes on la memòria es fa sentiment compartit, com «Els tres estàvem seguts a la porta del Blue Star...», en què una major narrativitat no oculta l’emoció de l’amistat recordada, o l’impactant «Quan te n’hages anat, mare / jo encara seguiré caminant / per aquest món vell...» o, per últim, aquell «Caminarem», en què, davant la mort del seu estimat, li parla amb la tendresa i la fonda veritat de qui sap el dolor i la joia de la vida i sap transmetre’ls a través d’uns versos delicats i contundents alhora, obstinadament efectius en la seua expressivitat diàfana i subtil com carícia sàvia, que estic segur, amable lector, sabràs rebre i gaudir com he fet jo.

 Marc Granell