Una història agosarada

A la petita badia de Porlligat, entre turons coronats de xiprers, oliveres i alzines, el mar entrava terra endins com si fos una llengua de gos que llepava una terra castigada amb les llagues del temps. Pels marges de la carretera, que baixava amb ziga-zaga fins a la badia com una serp, s’amuntegaven llesques de pissarra negra folrada de molsa groga, resseca: semblaven escames d’escurçó. A baix de tot, entre blaus de marina i cels transparents de tramuntana, s’aixecava una casa fabulosa, blanca com les cases eivissenques llustrades de calç. Estava cementada sobre el pedram mullat de la caleta, just en el límit a on els musclos folraven la roca com si fossin polls. A tocar amb l’aigua, les pedres eren arrodonides com els ous d’un gos. Tot plegat, feia fortor de peix podrit i de pixats de cantonada sota un fanal encès a les sis de la tarda. Aquella estampa era un caprici de la natura..., un accident meravellós.
-Me-ra-ve-llós! -va dir algú que airejava les seves collonades pel carrer. La veu ressonava estrident com les rodes del meu cotxe que anaven passades de voltes i de velocitat.
-Me-ra-ve-llós! -va repetir aquella veu anònima, tot i que vaig reconèixer que era en Dalí que cridava com si estigués en èxtasi mentre jo també cridava i treia fum per les pastilles de fre gastades del meu cotxe: un Seat sisens que baixava llençat.
La posta de sol i l’estampa de colors era meravellosa.
-Me-ra-ve-llo-sa!.
Aquesta frase se’m va quedar ben enganxada al cervell, amb la mateixa força que el Seat sisens es va estampar en el mur que hi havia al capdavall del carrer. Era la casa del Mestre, i vaig entrar a la seva vida tot de cop, aparcant-li el cotxe en el jardí. El Seat sisens va quedar com el "taxi plujós" -el Cadillac- de l’Exposició Internacional del Surrealisme de París de 1938, però en versió de pobre.
-Me-ra-ve-llós! -va repetir la veu traient el cap per la finestra del cotxe.
Em va obrir la porta i jo vaig caure a terra com un sac. Mai oblidaré aquell moment i aquella cara: tenia un somriure i un bigoti estirats d’orella a orella. Jo també estava estirat d’orella a orella, però sense somriure. En Dalí em mirava fascinat veient la mutació de l’ànima d’un desgraciat que estava a punt d’abandonar el seu cos. Em sentia tan dèbil que si el Mestre m’hagués bufat les orelles m’hauria enlairat com un globus. M’agafava a terra amb totes les meves forces..., fins i tot llepava una llamborda com si fos un cargol.
-Me-ra-ve-llós! -repetia fascinat-: llepes les pixades de gos com si fossin afrodisíaques..., un antídot que t’espanta els fantasmes de la mort.
Les seves paraules m’entraven per l’oïda com un epitafi escrit amb lletra grossa en una làpida de marbre del cementiri. Aleshores, una senyora, un àngel, em va acariciar el front:
-Ssshhh!. No et preocupis, et portarem a casa -em va dir la Gala, la dona d’en Dalí. La seva veu em sonava amable, encara que es feia aspre perquè estava contaminada amb un accent rus inconfusible. Semblava una granota recitant poemes de Tolstoi.
-Me-ra-ve-llós! -repetia el Mestre fent les seves peculiars polifonies dissonants amb la Gala. L’un i l’altre tocaven el bombo sense saber solfa-. El meu àngel et protegirà i cremarà ales de papallona per a fer un encanteri que et guarirà a la velocitat d’un supositori atòmic.
Estava a punt de perdre la vida..., i m’ensumava que també estava a punt de perdre l’orgull..., i jo no hi podia fer res, allà, a terra, desfet com una simbomba desmanegada, amb les mans encarcarades com si encara les tingués enganxades al volant del cotxe i amb les cames que també les tenia encarcarades i doloroses com dos troncs de llenya que se’m cremaven. Déu, quina angunia!. Sentia pudor de fum; la Gala, però, em va tranquil·litzar: em va dir que cremaven roba bruta a l’altra banda del jardí: un milionari excèntric, el Capità Pixel, i els seus amics. Cinc minuts més tard em donaven un beuratge màgic fet amb llet de burra i licor de grosella. Era vermell com els cops i cardenals que duia repartits per tot el cos.
-Això és l’essència d’una verge..., la seva força efímera et guarirà -em deia el Mestre recitant un encanteri que feia pinta d’haver-lo tret d’un receptari de cuina.
L’un i l’altre, m’estaven escalfant el cap, i semblava que es barallaven per escalfar-me també el llit; abans però, hauria de conèixer a la baronessa de Romanones -que deien que era una parenta russa de la Gala-. Aquesta, sí que em va escalfar ben escalfat. A la Gala se li desmanegava el cos només de sentir el seu nom..., i es que la baronessa sempre anava fluixa de taps, com una ampolla de vodka a les mans d’un rus. Aleshores, em va aparèixer un altre home que duia els mateixos bigotis que en Dalí: en Nicolau -el marit de la baronessa-: un home prim i llarg com un tap de suro i que no tenia prou cos ni per tapar els forats de casa seva que, pel que es veia, vessaven a raig perquè la senyora baronessa sempre pixava fora de test.
Aquell imbècil anava obrint portes com si foragités als esperits. La casa era blanca i plena d’objectes penjats per tot arreu: semblaven exvots religiosos ofrenats en ritus secrets a les muses del mal gust. Encara que inanimats, desprenien vida, segurament perquè la llum de les espelmes feia ballar les seves ombres com si fossin ànimes inquietes que es consumien en el purgatori de la indecència.
Per tota la casa hi havia espelmes i es cremaven essències de pàtxuli que s’escampaven lleugeres com un tel de mussolina que ho embolicava tot..., i jo em sentia embolicat i mig mort com una mòmia.
La baronessa m’ajudava a caminar i jo em recolzava a la seva espatlla. Olorava a roses. Semblava que estigués agafat a un gerro de flors. Em va donar per riure. Tots rèiem; la casa sencera reia i els objectes que penjaven de les parets em ballaven com si a cada passa que fèiem estiguéssim provocant un terratrèmol. Uns plats metàl·lics fumejaven herbes aromàtiques. L’home dels bigotis -en Nicolau-, els ensumava i el fum li entrava pels nassos girant com un cargol que es roscava en una fusta. Els globus dels ulls li sortien de la cara..., els tenia inflats com pilotes de ping-pong.
Vàrem arribar al dormitori dels convidats estossegant. L’habitació era gran, amb dos enormes llits de ferro negre forjat i amb uns cobrellits de seda púrpura imperial. No sé per què, tots tres vam acabar en el mateix llit, premuts com tres sardines a dins d’una llauna. Feia molta calor, segurament perquè l’estiu havia arribat d’hora aquell any, i dormíem despullats i amb les finestres obertes. Sentia uns sorolls metàl·lics que venien del carrer, de la grua que s’enduia el cotxe, i una xerrameca castellana, de dos guàrdies civils que feien una inspecció ocular dels fets per anotar-les en els impresos de l’atestat que varen omplir per triplicat..., podrien haver embolicat el cotxe amb tant de paper.
La grua s’allunyava arrossegant per terra el para-xocs i una porta que penjava. La fregadissa de ferros em posava els pèls de punta..., i les fregues del senyor Nicolau, l’home dels bigotis, em posava de punta la resta. De tant en tant, la senyora baronessa em donava un petó. S’ho tenien ben repartit..., per sort. Respiràvem pau, encara que jo anava tibat i amb els ulls ben oberts entre una boirina d’herbes que els meus amfitrions cremaven sense mirar prim en plats de plata bona.
Els grills cantaven a l’ombra d’una alzina i els meus hostes de llit sospiraven desitjos incestuosos a l’ombra dels llençols. A la festa del jardí, algú explicava històries estranyes mentre cremava roba bruta i es fumava un cigar de l’Havana. Begut d’enteniment i de ginebra, cantava l’amor d’una mulata. Semblava que se li estripava el cor i a cada bocí de veu afinava una nota de malenconia. Estirava els records que li venien de lluny, dels canyissars de canyamel de Cienfuegos i del ferrocarril de vapor que anava fins a la terminal marítima internacional de sucre a granel de la Tricontinental. Bavejava versos i ginebra entre escopinades de saliva que repartia gratuïtament com si fossin petons de la mulata. Les tecles del cervell li ballaven..., les dents li ballaven, i les arrugues de la cara li ballaven com l’acordió rovellat que se li desinflava entre els dits.

Fragment del llibre "DIGUES QUE SÓC AGOSARAT" Edicions La Busca, Barcelona

Primer Premi "V Edició del Premi Literari 2005 de Sant Jaume d'Enveja" (Tarragona), convocat per l'Ajuntament de Sant Jaume d'Enveja (Tarragona). Sant Jaume d’Enveja, 23 de juny del 2005.